Expo 2019 "XTENS"
Expo 2017 "AURA"
Pràctiques pictòricas 1-2-3
No es tracta d’un exercici geomètric, racionalista, sinó d’una obsessió per la plenitud, induïda per una por cerval al buit. Malgrat tot, les línies no són tancades, ni tanquen la totalitat de la superfície, sempre deixen espai per a una altra línia, i així fins a un infinit que vol anar més enllà dels llindars del paper i posar a prova la percepció de l’ espectador.
Aquestes pintures sobre paper busquen situar-se en la recerca d’un llenguatge concret que tan sols per un esforç d’ abstracció respecte a la realitat concreta, sensible i canviant, em permet accedir a la realitat permanent i constant. Aquesta paradoxa també es pròpia del pensament filosòfic i científic en els que no hi ha coneixement sòlid sense aïllar conceptualment una característica del conjunt dels elements percebuts pels sentits, i que permet reflexionar sobre aquesta.
“Fins i tot en el cas d’una reproducció altament perfeccionada, manca un element: l’hic et nunc de l’obra d’art—la seva existència única i irrepetible en el lloc on es troba.” Walter Benjamin
" Retaule."
Àtic: 150x20
Carrer central: 150x150
Carrers laterals: 150x150
Tècnica mixta
.Expo 2016 "CONTAINER"
Expo 2015 "REL'HATS"
EXPOSICIÓN "Perifèrics" 2014
"Ciutat difosa" (150x150)
EXPOSICIÓN "En el límit(e)" 2013
“ciutats difuses”
Tècnica mixta 200 x 200 cm
De la ciudad invisible a la ciudad difusa
El pintor Alex González recrea su propio imaginario urbano en una vuelta de tuerca a su pintura abstracta donde nos propone un nuevo viaje hacía sus ciudades, ciudades que se hacen presente en su obra como realidad física de su observación meticulosa de paseos urbanos por su ciudad , o de todas las ciudades que ha conocido, o vivido. Ciudades que se cuelan en su estudio, en su memoria, en sus lecturas, ciudades que especialmente le resultan atractivas, aquellas a las que rinde homenaje, aquellas que no están en las guías de viaje, las que no son glamurosas, en definitiva, ciudades invisibles, de memoria , que poco a poco se hacen difusas en una pintura creativa donde dilata continuamente los límites de esta, con una potencialidad infinita de moverse dentro de un contenedor que siempre contiene otros en los límites de la provisionalidad, en la falta de solución definitiva y en un laberinto sin final.
Pinturas que nos hablan de partidas, nunca de retornos, una pintura de líneas, que desde una imagen rebotan hacia otra, que se abren desde vértices combinatorios, como un observatorio simultáneo que remitiéndonos a la verticalidad o la horizontalidad nos las sitúa al límite de lo posible. Sus ciudades, es decir, sus pinturas, nos sitúan delante de un mundo como si fuera una maqueta que pueda dominarse de una sola mirada, la del espectador, el visitante, o mejor dicho, la del paseante urbano.
José Luis Arranz. Historiador del Arte