Todo lo periférico se sitúa a las afueras de alguna cosa, es decir, en los límites de lo constituido, reconocido y acabado, y que supone la centralidad. Se habla de las ciudades periféricas, de los barrios periféricos, de los países periféricos, también, como no, de arte y pensamiento periférico. Todo lo que genera angustia, ruido, malestar, olor, todo lo que hay que esconder para hacerlo invisible, se ha de trasladar a las afueras. Los centros han de ser pulidos y bonitos, visibles, correctos, en cambio en las periferias cabe todo: humos, olores, fealdad y así acaban siendo espacios caóticos, no pensados, de aluvión y también de necesidad.
Transitar, vivir, pensar o crear en las periferias supone riesgo, emoción, también saber que no todo está dicho, visto, sabido. Que en la periferia pasan coses, que todo lo que en el centro es previsible, aquí puede ser diferente. Si el centro es orden, la periferia es conflicto.
Situarse en las periferias, no solo físicas y espaciales, también las mentales, espirituales, vitales, como manera de ser, de pensar, de crear... puede tener aquel momento transgresor que te sitúa más allá de los límites previstos, sabidos o correctos.
Por ello exposiciones como esta que estáis viendo se sitúan más allá de la necesaria comunicación del que crea y el que mira. Se sitúa precisamente en las periferias de la representación, tanto por la necesidad de aquellos que quieren trabajar más allá de los convencionalismos, modas o dictados estéticos, o como menos llevando su experiencia propia al límite de lo posible, con la audacia del que no se siente imprescindible ni divino ni central.
El colectivo CMR, no tiene programa, discurso o relato que dirían los más pedantes, comparten o han compartido un mismo espacio, aquí mismo, en el límite de una zona industrial en declive (la carretera del Mig) y un barrio residencial como Bellvitge, y como espacio vivido, se han situado en la periferia de la creación, en la búsqueda de lenguajes propios en un contexto difícil donde modernidad y postmodernidad se han visto superados como expresión de complejidades sociales inciertas, pero que como el mismo sitio donde trabajan, piden visibilidad, atención y mucha, mucha... sensibilidad.
Estáis convidados a esta exposición que es casa vuestra, y casa de todos.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
(Versió Català)
PERIFÈRICS. Una exposició a la perifèria urbana
S’entén que tot allò que és perifèric se situa als afores d’alguna cosa, és a dir, als afores d’allò que està constituït, reconegut i fet, i que suposa la centralitat. Es parla de les ciutats perifèriques, dels barris perifèrics, dels països perifèrics, i també, naturalment, de l’art i del pensament perifèric. Tot allò que genera angúnia, soroll, malestar, que no es vol veure, que fa pudor, que s’ha d’amagar, que no es vol que es vegi d’una manera o d’una altra... es trasllada cap a fora. Els centres han de ser polits i macos, visibles, correctes; en canvi, a les perifèries hi cap tot: els fums, les olors i tot allò que és lleig. Així acaben essent espais caòtics, no pensats, d’al·luvió i també de necessitats.
Però transitar per les perifèries viure-hi, pensar o crear en aquestes té alguna cosa d’emoció, de risc, de sentir que no tot està vist ni tot sabut, que pot passar alguna cosa, i tot allò que és previsible en l’origen, en els centres, en les perifèries pot ser diferent. Si el centre és ordre, la perifèria és conflicte.
Situar-se a les perifèries, no només físiques i espacials, sinó també en les mentals, en les espirituals, en les vitals, com a manera de ser, de pensar, de crear... pot tenir aquell moment agosarat que et fa situar més enllà dels límits previsibles, sabuts o correctes.
És per això que exposicions com aquesta que esteu veient se situen més enllà de la necessària comunicació del que crea i el que mira. Se situen precisament en les perifèries de la representació, tant per la necessitat d’aquells que volen treballar més enllà de convencionalismes, modes i dictats estètics, o si més no, portant la seva experiència pròpia al límit del possible, amb l’audàcia del que no se sent imprescindible ni divo ni central.
El col·lectiu CMR no té programa, discurs o relat que dirien els més pedants. Comparteixen o han compartit un mateix espai, aquí mateix, en el límit d’una zona industrial en davallada (la carretera del Mig) i un barri residencial com és Bellvitge i, com el lloc viscut, s’han situat a la perifèria de la creació, a la recerca de llenguatges propis en aquest context difícil on modernitat i postmodernitat s’han vist superades com a expressió de complexitats socials incertes, però com el mateix lloc on treballen, demanen visibilitat, atenció i molta, molta... sensibilitat.
Amb molt de gust esteu convidats a casa seva, que és casa de tots.
Però transitar per les perifèries viure-hi, pensar o crear en aquestes té alguna cosa d’emoció, de risc, de sentir que no tot està vist ni tot sabut, que pot passar alguna cosa, i tot allò que és previsible en l’origen, en els centres, en les perifèries pot ser diferent. Si el centre és ordre, la perifèria és conflicte.
Situar-se a les perifèries, no només físiques i espacials, sinó també en les mentals, en les espirituals, en les vitals, com a manera de ser, de pensar, de crear... pot tenir aquell moment agosarat que et fa situar més enllà dels límits previsibles, sabuts o correctes.
És per això que exposicions com aquesta que esteu veient se situen més enllà de la necessària comunicació del que crea i el que mira. Se situen precisament en les perifèries de la representació, tant per la necessitat d’aquells que volen treballar més enllà de convencionalismes, modes i dictats estètics, o si més no, portant la seva experiència pròpia al límit del possible, amb l’audàcia del que no se sent imprescindible ni divo ni central.
El col·lectiu CMR no té programa, discurs o relat que dirien els més pedants. Comparteixen o han compartit un mateix espai, aquí mateix, en el límit d’una zona industrial en davallada (la carretera del Mig) i un barri residencial com és Bellvitge i, com el lloc viscut, s’han situat a la perifèria de la creació, a la recerca de llenguatges propis en aquest context difícil on modernitat i postmodernitat s’han vist superades com a expressió de complexitats socials incertes, però com el mateix lloc on treballen, demanen visibilitat, atenció i molta, molta... sensibilitat.
Amb molt de gust esteu convidats a casa seva, que és casa de tots.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
